EL DIARI DEL TIÓ

Per tal de recordar per SEMPRE com són els dies que el TIÓ passa a casa, ens fa molt il·lusió regalar el DIARI DEL TIÓ que hem preparat per anotar tot el que aneu fent amb ell: quin dia va arribar, què ha menjat, com ha cagat, quin regals ha portat….

I també us expliquem com vivia la màgia del Tió l’Ana* , esperem que us agradi i potser un doni algunes idees.

DESCARREGA’T EL DIARI DEL TIÓ del Nan Casteller de manera GRATUÏTA 

 

LA MÀGIA DEL TIÓ AL MAS DE L’OLIVA

Us he de dir que per mi*(final del text), lo millor del Nadal sempre va ser el Tió i la culpa la té tota la meva àvia Amàlia.

La iaia era una pel·liculera a la que intento imitar, una matriarca al voltant de la que girava tota la família, però també les reunions, els dinars i els saraus que muntava, no tant pel què feia, sinó per com ho feia, per mi, el tió era el seu màxim exponent, i us explico perquè.

Totes les tradicions tenen una part de costums, uns rituals, però pot tenir versions ampliades i millorades per convertir-la en una experiència esperada, única i màgia. La iaia dominava la tècnica generadora d’il·lusió com ningú: abans, durant i el dia.

ABANS, CREACIÓ D’EXPECTATIVES

Sabíeu que els tions viuen a les muntanyes i que només baixen cap a les cases en uns moments molt concrets? Doncs sí, s’han de complir dos requisits perquè puguin venir els tions.

El primer és que faci fred, ells baixen de les muntanyes buscant l’escalforeta de les cases i els nens i nenes que els alimentin per agafar forces. I el segon, i no menys important, només baixen quan el cel està vermell.

Per això la iaia, un mes abans que arribés el nostre tió – sempre el mateix, de fusta i de la mida d’un ruc-, ens trucava per dir que ja feia dies que veia el “cel de tions”, i des d’aquell moment, la meva germana i jo  ja veiem el cel vermell dia sí dia també.  A més, a mesura que s’anava acostant la data, ens deia que als masos del costat ja havia arribat algun tió, però que el nostre, com era més vellet, encara no havia arribat. Jo patia pensant que no és passes el mas de llarg, però això era impossible, era màgic.

El diumenge del pont de la puríssima, dinàvem tota la família al mas, i per la tarda, ella sempre ens feia xocolata desfeta amb pa torrat, però ja es veia a venir que alguna cosa passava. Ens explicava que quasi tots els masos del costat ja tenien el seu tió, i que li havien dit, que el nostre l’havien vist el dia anterior per camins de Riudoms, el poble del costat….

En quant es feia fosc, i ja havíem acabat de berenar, PUM-PUM-PUM!!!

Algú començava a picar a la porta del mas tant fort, que totes les cosines ens amagàvem a l’armari del menjador! Estàvem mortes de por. Llavors apareixia la iaia sola, obria la porta amb clau i deia: el TIÓ, el TIÓ! Correu veniu, porteu les mantes que va despullat! (només portava una samarreta d’imperi blanca). Amb molt de compte, l’ajudàvem a col·locar-lo a lloc, el tapàvem a una manta que el cobrís tot i li posàvem un plat amb menjar.

DURANT, MANTENIR L’EMOCIÓ

El tió es quedava al mas, la iaia li donava de menjar entre setmana i nosaltres el cap de setmana. Però havíem de vigilar, perquè hem de seguir unes normes:

  1. Els tions només mengen quan estan sols! Si ens quedem al seu costat i els mirem MAI menjaran.
  2. Hi ha un aliment prohibit que té conseqüències nefastes: LA CEBA! De cap de les maneres no poden menjar cebes, si ho fan caguen carbó!

Per això trucàvem per assegurar-nos que ningú li donava ceba al tió.

EL DÍA, LA MÀGIA

El tió dia rere dia i manta sobre manta, s’anava engreixant cada cop més fins que arribava el dia de fer-lo cagar, tradicionalment el 24 de desembre al vespre.

S’apartaven totes les coses del menjador i es col·locava el tió al mig de l’estora, només amb el meu pare o un dels meus tiets vigilant-lo. La resta de la família, petits i grans, estàvem a la sala. Cadascú amb un pal, drets i al voltant de la taula gran i buida. Quan estàvem tots a punt començàvem a caminar al voltant de la taula i a picar els pals al ritme d’una de les dos cançons del tió que tenim, llargues, i molt fort!

A mitja cançó obria la porta un dels de dins i…. deia: continueu L! , però cap a la meitat de la següent cançó obria la porta de nou i deia… correu! S’ha tirat un pet! Veniu! I totes les cosines corríem com boges a pegar el tió com si s’hagués d’acabar el món, fins que la iaia deia: Prou! Paràvem, aixecàvem les mantes i trobàvem els primers regals –reis de xocolata, monedes, cigarros de xocolata, cava i torrons-, que no obríem i que anàvem a deixar a sobre la taula.

I torna a començar….. fins a tres o quatre vegades.

Fins que de sobte, quan aixecàvem la manta: CARBÓ!!!

No podia ser…. ens havíem assegurat molt bé de donar-li menjar! Llavors, la meva àvia feia aquella cara de “ho sento…. un dia no em vaig adonar i li vaig donar ceba….” sem-pre-ho-fe-i-a. Mai ho vam entendre, ara ho entenc tot.

L’endemà havia marxat.

PS. Qui recorda del que li va cagar el tió l’any 82, o què li van portar els Reis el 2004? I què importa? Els tions poden venir o els podem anar a buscar a la muntanya, podem mullar els pals o no, donar cebes o pastanagues. El què fem pot ser molt divers i enriquidor, com ho pot convertit en màgic. Som-hi!

 

DESCARREGA’T EL DIARI DEL TIÓ del Nan Casteller de manera GRATUÏTA 

Tió de les fotos està fet fet amb els Stickers de Nadal del Nan Casteller, pots trobar tots els adhesius per muntar el pessebre, els pastorets, el Pare Noel, etc. amb el Nan Casteller a la web del Nan Casteller

 

*Darrera d’aquest bloc del Nan fem aportacions diferents persones, però aquest post de l’Ana Tarragona, per això està escrit en primera persona. El dedico a la meva àvia Amàlia Aymat, el meu referent de com convertir una tradició en l’esdeveniment més màgic de Nadal i amb alguna aportació nova 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *